Gronxa la barca,
l’emporta el vent
i el mariner
ni veu ni parla.
Prou lluny el far,
enmig tempesta,
un prec s’aixeca
del port estant.
Gronxa la barca
i gruny després,
el mariner
ni té follia,
són massa anys
de sentir el vent
en una mar
que vol ser rica.
Per ella passen
els nobles iots
i una cançó
parla d’un déu
que està gelós
i puja al cel
els qui s’embarquen.
Si pogués ser mariner amb una barca de vela, deixaria aquesta serra i m’emportaria el vent. Sortiríem ben plegats: la barca, la vela i jo,…
La mar em porta al país gran on no hi ha casa ni hi ha palau. La mar em dóna tot el que té mentre…
Pareu el vent puix tot ho entortolliga, avui, reposo, no eixiré a la mar, la barca vella enmig del port rondina ni vol sardina potser…
He vist la mar, de dalt la serra estant, i sembla un llac de dolça companyia, com la recordo, altiva i brandant, les blanques ones…
A migdia, sense pressa, dessota de l’arbre estant, sento com passen els anys i s’emporten la fermesa. Però avui, sortint el sol, després de nit…
Responses