En acabar el corriol, on dormen hores toves, es lleven noves ombres per a tapar el gran sol. Aprenent de no res, mestre de l’infortuni,

Hauré vist passar el tren com ho faria una vaca, miraria amb poca traça, sense goig, insatisfet. Aquest tren potser quequeja i, tot d’una, com

En ser una rosella, dormia al camp proper; l’hivern com porta fred, fa créixer la tenebra. Però un dia copsat, esclata primavera; vol despertar l’abella

La pluja vora el riu, la neu a la muntanya; la jove com s’enfada puix no deixarà el niu. La mare li ha manat encendre

A la taula parada, només li falta un rei; el vull de bona llei, mudat i blanc de cara. Fa estona m’han parlat d’enllestir nou

Potser l’hivern, ben cru, la llar em farà encendre; assegut per a rebre, només vingué un cuc. Fred i entortolligat, es posà al fumeral, va

La casa gran, el son petit; perdut l’amic, cap dia gras. Minsa collita, com fa molts anys; només paranys enmig la lluita. La vida llarga,

En un somni endarrerit, farcit de bones promeses, he deixat ales esteses tot volant cap a la nit. La fortuna del saber cap al cel