Ni la mar és feixuga ni hi ha barques a port, el mariner no pot respirar quan s’enuga. A la plaça, ni cal el contar

Treballant per treballar i pensant en el guanyar, anar passant. A la casa de ponent, mai es passa malament enmig la calma. Tot parlant, amb

Si l’amor se’n va queda la temença, la por porta pressa per poder regnar. Al meu regne no hi ha gent: ni massa sàvia ni

Amunt i avall, traginen mil somnis incompresos: un dia, vam ser promesos; un temps que ni endevino. Vaig posar-te la lluna a la vora dels

Tragino quan no puc esbrinar la misèria; soc pobre i la dèria empaita el seny perdut. Captaires del no ser com pugen cap al cel

Innoblement tractat per la mare Natura, viatjo, amb l’escuma, a platges sense esclat. Com voldria l’hivern amb una llar encesa, un somni de princesa qui

De pobres pobrissons n’hauré el cistell ple; sent home sense fe, no trobo solucions. A l’odiosa gana li arribarà la fam; de menges, no en