La mar escriu, en el cel,
camins de llarga penúria,
aquella lluita feixuga,
aquesta lluna de fel.
Cansada d’homes dolents
que li prenen la misèria,
el viure dolç, la platxèria
i la grandesa que té.
La mar, quan pot, es revenja,
com treu la cara ferotge,
aquell pensar tan mediocre
que fa molt temps que passeja.
Després, cansada de nit,
del neguiteig de les ones,
voldria quedar-se a soles
per anar-se’n a dormir.
La mula, quan llaura, la terra retalla cercant l’infinit, la plana és tan llarga que moltes vegades hi passa la nit. La mula, quan solca,…
Sentir la mar quan gronxa i bramula, com és feixuga, com vol guanyar. Tornar a port i relligar la barca, mirar com calma després de…
No tinc res més que llapis i poesia, un ogre que em convida a raure en un sospir. Esperonar el vell cavall del somni, voler…
Ben assegut en aquell banc de pedra, tot just aquell on em vaig declarar, passo mil hores quan la calor em segresta i em porta…
Avui, l’he vist ben neta i tibada, potser un xic cansada d’aquell etern camí. És l’oreneta, de nou, ben arribada, ha retrobat la casa, amb…
Responses