Geneta

Tot d’una et va espantar la meva intuïció/

de nadadora transoceànica/

que sap llegir amb les escates/

les rutes on tu t’ofegaries/

amb estoica mediocritat./

Tot d’una volgueres reprimir/

aquesta capacitat que m’era innata/

d’engolir  solsticis amb avidesa,/

de créixer salvatge i percebre’t  més mundà./

Quan jo olorava el terra/

i em parlava del seu passat/

tu encalçaves la geneta incisiva/

per poder-la mirar amb compassió divina/

i convertir les teves gestes en trofeus llampants./

Talment un corc aniquilant  móns invisibles,/

deixares créixer esplèndida/

la façana d’una dona de ciutat./