Poemes curts (CXCVII)

Ni pau
a la terra
ni blau
a la serra,
la resta és catau.

Mentiria
si digués
que voldria
haver interès
sense alegria.

És en tocar
quarts de nou
quan cal deixar
l’enrenou
i anar a sopar.

A la casa
de la por
ningú parla
de tothom
ni plora massa.

Una jove
cerca amic,
però, en el poble,
ni el més ric
vol ésser noble.

Com havia
enrenou,
ningú volia
ser el més tou
per perdre el dia.

Les temences
són així:
Hauran presses
per la nit!,
neguits els vespres.

Com demano
per anar,
però l’amo
em ve a cridar
per si reclamo.

Cadascuna
de les joves,
volen lluna,
volen joies,
fan massa escuma.

Ve, amb el vent,
el temporal:
innocent,
pobre i mortal,
no em té present.

Demanava
el gran moment
i pensava,
lentament,
mentre aturava.

Lluitaria
per trobar:
la grandària,
el saber estar
amb alegria.

He de fer,
per a l’ocasió,
un paller
a l’alturó
per si hi ha vent.

Com la flor
d’aquest jardí
durà amor
en el seu si,
s’atrevirà?

Amb les bones
intencions,
massa homes
han raons,
potser, de sobres.

En la pau
d’aquest infern,
un babau
massa que es perd,
però no cau.

Lluitaria
per tenir
si sabia
que el morir
ho arreglaria.

Com ho havia
demanat,
ho havia
ben lliurat,
gran alegria.

Per a perdre
de debò,
cal entendre
on va l’amor
quan vol ser tendre.

La musica,
qui ve amb mi,
prou que esbrina
on ara visc,
deu ser endevina.

El silenci
del Montsià
és ben tebi
i es deixa anar,
voldrà que el negui?

Sense lluites
ni combat,
en somiatruites
m’he tornat,
hores ben buides.