Poemes curts (CXCIX)

Treballant
per treballar
i pensant
en el guanyar,
anar passant.

A la casa
de ponent,
mai es passa
malament
enmig la calma.

Tot parlant,
amb el teuladí,
vaig cridant
fins que aplega qui
ho diu cantant.

Una barca,
enmig la mar,
es queixava
del pescar,
com vol ser a casa.

A la taverna,
el mariner
va fent llenya
a tort i a dret,
pobra l’empresa.

Amb recances
i patums,
van les cases
perdent llums,
a la fi, esclaten.

Lluitaria
amb gegants
i perdria
com abans,
ni ploraria.

Com havia
il·lusions
no perdria
ocasions
per guanyar vida.

Na Mariona
del meu cor
com s’estova
en veure el foc
que duu la rosa.

Com cerco el frec
de la tempesta
quan vaig, ben cec,
per trobar empenta
en cel obert.

Com lluitant,
entre cassoles,
vaig penant
i em trobo, a soles,
tot remugant.

A la quadra,
l’enrenou,
hi ha una vaca
i dos bous,
qui mana ara?

Les muntanyes
van perdent,
entre branques,
lluita el vent,
mai debades.

A casa
dels perdedors,
hi ha una sala
on caben tots,
ha de ser estranya.

Parlaré
del desconcert
i restaré
enmig del verd
mentre podré.

Al dessota
de les estrelles,
un mai prova
meravelles,
se sent tanoca.

Parlaria
de la fe
si sabia
quedar bé,
potser algun dia.

Massa riures
sense flors
em fan viure
amb pocs colors,
però sóc lliure.

Sento el vent
i la tempesta
mentre es va fent
la lluna plena,
seguim perdent.

Com havia
poca sort
gaudiria
en ser a l’hort,
almenys, un poc.

És la vida
qui assoleix,
va amanida
en escreix,
però no crida.

Una vaca
em preguntà
si es descansa
a l’endemà
de fer l’arada.