Poemes curts (CXCIII)

El gegant,
qui viu amb mi,
va manant
des del matí,
és prou bergant.

Guanyaria
si digués
que hi ha un dia
sense més
que enganyifa.

Les paraules
van al vent,
les més maules
ni les sents,
són prou amables.

Va ser venir
la primavera
i sentir:
mosca i abella
fins a la nit.

Amb la força
de la ment,
com el rosa
es torna verd,
no és poca cosa.

Escriuria
si trobés
l’alegria
a cada vers,
deu ser cobdícia.

A les portes
de l’infern,
hi ha un monstre
vestit de verd,
no ha de ser nostre.

A la lluna,
vull anar,
però és bruna
i tant li fa
ser enmig la muda.

Parlaria
de la fe
i aniria,
on convé,
a trobar el dia.

Les cansades cases
com volen restar:
prenyades de fades
fins al despertar,
ho faran debades.

Una casa
del camí
mai és maca
perquè si,
haurà nissaga?

En el regne
de la por,
cada metge
haurà sa dot,
caldrà aprendre.

Una rosa
m’ha de dir
que es fa tova
per la nit,
no és massa cosa.

Quan les mosques
volen mel
es trastoquen
i fan seu
el seny dels homes.

Quan la lluna
és al de dalt,
mai és bruna
ni és més gran,
però ho dubta.

Miraria
de saber
i aprendria
a no ser:
foll d’establia.

Com la mosca
em comenta:
Mai faig nosa
a casa meva!,
és força tova.

Com plorava
més que el rei
demanava
altre remei,
ningú escoltava.

Al pregon racó
del meu hort,
hi ha una flor
demanant-ho tot,
deu haver sa por.

És el vent
qui s’enfadà
i va fent
de rabadà,
de sobte, es perd.

Manta dèries
van al cap,
són tan seves
que han de restar
enmig tenebres.

Com prendria
per sopar:
Una truita
amb bacallà!,
qui ho permetria?