Poemes curts (CXCII)

A la vall
del meu castell,
ni el cavall
es va fent vell,
és l’espantall.

Com m’agrada
un dia clar
i m’enfada
no arribar
més prompte encara.

A la plaça
del de dalt,
no hi ha pausa
ni mirall,
però el temps passa.

El ruquet,
quan no fa feina,
tot ho perd
i és una pena:
viure amb retret.

Entre palla
i enrenou,
fa contalla
el pobre bou,
haurà recança?

Els somriures
són així:
tot ben lliures
pel matí,
ni ho sé descriure.

Parlaria,
en un moment,
de la gràcia
i del convent,
m’agradaria.

Us diré,
en un moment,
que aniré
a ser innocent,
me’n sortiré.

En els dies
de calor,
hi ha fatigues
i dolor,
seran amigues?

Quan la lluna
veu al sol,
no és pas bruna
ni pren color,
és menystinguda.

Amb les ganes
que ara tinc,
vuit baldanes
ni són cinc
manta vegades.

A la terra,
no hi ha remei
si s’esquerda
la vella llei
de la refeta.

No hi ha pena
sense destorb
ni feblesa
sense enyor,
és la saviesa.

Mentiria
si digués
que hauria
menys interès
un altre dia.

En el regne
que he comprat,
no hi ha setge
ni tancat,
però és prou verge.

Sota el rellotge
de la plaça,
viu un pobre
sense traça,
ha de ser un ogre.

En un racó
del jardí,
hi ha un cargol
mig adormit,
ni vol el sol.

A la porta
del davant,
mai es nota
qui es fa gran
ni qui no gosa.

En el joc
del dolç amor,
massa és poc
i ferro és or,
però hi ha por.

Amb la pressa
d’haver sort,
la saviesa
diu que es pot
guanyar feblesa.

Amb angúnies
i desmais,
van les bruixes
fent esglais
i velles mudes.

La jove
ha de ballar
i el pare
no vol deixar,
ha de ser pobre.