Poemes curts (CLXXXVIII)

En comptades
ocasions,
hi ha més manques
que il·lusions
o cares agres.

Com la força
esdevé
en ser tanoca
i quedar bé,
massa que es nota.

Amb les dèries
del camí,
les misèries
van així:
amb enganyifes.

No hi ha pena
ni remei
amb lluerna
i ampla llei,
maleïda pressa.

Les pomes
del pomer
són ben seves
en saber
que hauran promeses.

La tempesta
va avançant
i la pena
va endavant
per si hi ha pressa.

A la guerra
dels falcons,
no hi ha terra
ni canons
ni se’ls espera.

Una lluita
pel matí
com fruita
per la nit
a corre-cuita.

Parlaria
amb els gegants
si sabia
com de grans
seran un dia.

Les mancances
van així:
de vacances
pel matí,
no volen tardes.

Com comenta
el meu senyor:
Si hi ha pressa
és millor
perdre saviesa!

Començava
a esdevenir:
Si és prou maca,
vol lluir
enmig la rauxa!

Quan anava
a treballar
com pensava
en badallar,
ho faig encara.

Plantaré
en el meu hort
i sabré
si ho perdo tot,
com ploraré.

Amb un llapis
a la mà,
si ve el savi
ja ho farà:
prendre desvari.

Quan la barca
va a la mar,
com demana
no arribar
on s’entrebanca.

Massa monstres
porten por,
però els nostres
són millors,
duen noves.

Massa mosses
tenen son,
les més pobres
volen or,
però no poden.

No hi ha dies
sense nits
ni alegries
sense crits,
són eixes mides.

Una rosa
del jardí
com no gosa
venir amb mi,
soc poca cosa.

En el repte
de la sort,
no hi ha mestre
ni senyor,
tots han d’aprendre.

Miraria
de sentir
i aniria
per venir,
gran gosadia.