Poemes curts (CLXXII)

Com havia
poca sort
ni volia
ésser mort
un altre dia.

No suporto
la veritat
i em noto
esprimatxat,
per això ploro.

Entre amics
i innocents,
no en vull mil
ni tan sols cent,
són avorrits.

Caminant,
sense camí,
va provant
d’ésser mesquí,
ho diu somiant.

Amb quaranta
guanyadors,
qui no para
en altres llocs?,
es passen massa.

Una palla,
en el paller,
diu que calla
per poder
haver canalla.

No vull altre
vencedor
que un pollastre
de cartró,
però sapastre.

Al moment
d’anar a dormir,
el pensament
es deixa dir:
No soc valent!

A les voltes
de les tres,
hi ha més noies
amb volers
i grans històries.

Menjaria,
per sopar,
una truita
amb bacallà,
almenys un dia.

Dessota d’un arbre
com vull el gaudir,
haig el cor ben agre
i es queixa la nit
de fel i vinagre.

Mentiria
si digués
que sabria
escoltar més
un altre dia.

A les festes,
ja se sap,
sense regnes
van el gats
fent de les seves.

El meu regne
és tan petit
que hi ha setge,
dia i nit,
sense remetre.

Els cantaires
són així:
Prenen l’aire
a desdir,
sense manaires!

El gegant
d’en Bartomeu
menja tant
com altres deu,
ja s’ho farà.

Nouvinguts
a festa grassa,
de sabuts,
ja en tenim massa
i van eixuts.

Passo hores
tot mirant
com s’acosta
el gran llevant,
no les tinc totes.

Si l’enveja
és amatent,
com cueja,
com va fent
sense cap pressa.

A les pedres
del camí
no hi ha velles
ni fadrins,
tot són promeses.

A casa
del llangardaix
no hi ha taula
ni calaix,
tot és a plaça.

Mira el vent
qui fulla mou,
com els parla,
com ho clou
en un moment.