Poemes curts (CLXII)

Una menja
de deu plats
com es queixa
dels malalts,
ha de ser revenja.

Benestants
i fredolics,
vilatans
sense enemics,
tots són distants.

És a l’ombra
de les flors
on mai sobra
haver amors
cada mitja hora.

He trobat,
al meu camí,
l’entrellat
del meu destí
i l’he oblidat.

A l’escola
del jovent,
hi ha qui prova
ésser valent,
després, ni gosa.

Quan el llapis
és a punt,
hi ha deu savis
fent el ruc
o papers varis.

Com havia
pocs diners,
mai sabia
trobar res
per gaudir el dia.

La bombeta
no m’agrada,
però és ferma
quan s’enfada
i, després, crema.

I en ser
al safareig,
aparegué
un nuvi lleig,
encara el té.

Manta hores
de la nit,
venen totes
a prop del llit
per a obrir portes.

Mireu si m’estima,
el meu amic ruc,
que, en veure’m, crida
perquè soc eixut,
a festa em convida.

En un poble,
hi ha una font
on el pobre
mai sap d’on
rajarà el doble.

Simplement,
hauré de dir
que és conscient,
sofrir i sofrir,
fins aplegar a cent.

El convido
a sopar
i m’oblido
de si hi ha
goig on amido.

Ploraria
un cop al mes
si hi havia
on deixar el pes
de la família.

Mentre calla
el meu senyor,
la baralla
pren color,
potser, de palla.

El rellotge
de la plaça
és ferotge
i només calla
quan va de pobre.

Escriuria
un poema
si hi havia
joia plena,
almenys, un dia.

Les temences
són així:
sense presses
pel matí,
després, les penses.

La dolença
ha de venir
si l’enveja
es riu de mi
fent-me escomesa.

És el paradís:
una tarda plana
quan puc assolir
que la pau m’encalça
puix vol venir amb mi.

Quan la lluna
em ve a cercar,
és més bruna
i vol nedar
a la llacuna.