Ni eixir convida
en aquest món,
tot és pregon,
tot porta vida.
Anem els uns,
tornen els altres
i tots es planyen:
vius i difunts.
Per córrer més
han fet deu bancs:
ogres distants,
amb interès.
Res és carnal,
tot enganyifa,
el carnaval
arreu s’enfila.
Em vestiré
de sargantana,
la llei proclama
com he de ser.
Ni puc eixir
ni tinc presó,
per solució,
queda el glatir.
Massa paraules em porten a trobar el desencís, és la vida qui em fa enrere, és el món qui em fa així. Estic massa enfeinat…
I passen fantasmes tots en processó i, porten cadenes, demanant perdó. Quantes hores toves vénen al coixí i surten manobres per construir nits. I passen…
Matí amb fred, calor al migdia, el sol s’enfila un poquet més. Aquell treball callat de l’arbre, tossut, lloable, sense parar. Aquell eixir de nova…
I per tota llei, sento la remor, el brunzir del vent dessota del sol. Com crida a la terra, com li xiscla fort, ella es…
Un noble encís a tan petita causa, el paradís encara és llunyà, si estossego, no és perquè m’agrada, és aquest cos que avui es deixa…
Responses