Poncella
de mil neguits,
aigua fresca
a la font,
enmig l’aire,
el mosquits,
tot cercant
els pobrissons.
Poncella,
fora del llit,
no hi ha somnis
per emprar,
a la casa,
treballar,
a la plaça,
dèria i crits.
Poncella,
de blanc vestit,
passejant
amunt i avall,
amb cistellet
sense pa
ni formatge
ni delit.
En temps d’infantesa, noble tarannà, el poble m’obliga, em mana, em refà, com tot se n’anava, carretera avall, el batlle conclou: Potser deu pensar? En…
He de pujar al tren de les estrelles, sentir les meravelles, anar sense aturar. He de fugir de la presó encisera, aquesta mainadera que no…
La mare que pensa, mira, s’interessa pel meu avenir, els dissabtes passa per anar a la plaça pel mateix camí. En el carrer estret no…
Vent matiner i barca nova, al port, remor de força gent, som pescadors i volem pesca, anem carregant xarxes i atuells. Fora, a la mar,…
Us diré que un poema és un salt al més enllà, amb paraules per donar, amb somnis enmig estrelles. Us diré que un poema és…
Responses