Caragol prenent el sol
mentre enceta una fulla,
la mossada és poruga,
fins diria que li dol.
Amb les ganes de no ser,
demà, es vol recollir;
poc que pensa en el morir
dintre un reclau mentider.
Dolça pluja al mes d’abril,
el deure és encetat;
com pujarà per la tija.
Sent una mà poc amiga
qui el seu somni ha trencat,
massa prompte ha de finir.
I visc en un tancat on les falses promeses rauen per sota esteses esperant prendre part. La esperada saviesa esguarda el meu pas per dir-me,…
Porta pressa el caragol i, el sol, a caminar el convida, travessar una carretera és, com no, una desfeta, massa amics no l’han complida. Quasi…
El dimoni ha demanat: Fer-me el borni, de bon grat, i ésser soci! La recança del meu llop sempre passa quan és fosc o torna…
Ma dolça solitud veieu com m’acompanya, no haurà força ni banya ni un somriure eixut. Són massa anys per a encetar una capsa on poder-los…
Estic roent, em surt el fum pels nassos, tinc massa fam per a poder rumiar, prop de Montblanc, sojorno mentre calmo, si, avui, no caço,…
Responses