Maria,
de dues trenes,
la que dorm
entre germans,
voldria dir
que t’estimo,
però em costa
tant i tant.
Quan la veig
prou carregada
tot tornant
d’anar a comprar
li duria el cistell,
però temo
què em faran.
Maria,
de dues trenes,
si et vols,
amb mi, casar,
he de comprar
una egua,
d’aquelles
que corren tant.
L’estimo tant i em convida tenir-la a prop per a sentir com és la mida del dolç amor. Ni penso comptar les passes que he…
Al cantó, Setmana Santa, el dimoni viatja amb mi, si em demana, li dic: Sí!, i se’n va fent mala cara. Tinc tan venuda l’ànima…
Com sorgiran, de ratlles matusseres, noves idees, amb ganes de volar? Com guanyaran, aquelles llums pregones, el regne de les fosques i es podran enfilar?…
Dues formigues, enemigues, mai es cansen de lluitar, de córrer, de treballar, portant brins de totes mides. Quan ja són a mig estiu, una tarda…
Digueu-me que camina tota sola, que el seu cor encara és obert, he de comprar-li la rosa de la rosa, he de donar-li un dia…
Responses