Una abella,
sense estrella,
enfeinada
en fer mel,
com em conta,
de passada,
on es troba
el seu infern.
Ni pot veure
a la reina,
els seus crits,
el seu manar,
mai podrà
ser estimada,
no té temps
ni el vol emprar.
Una abella,
sense estrella,
com somia
un paradís,
com es perd
enmig l’hivern,
com demana
dolç finir.
I l’abella vella ni deixa l’eixam ni plora ni pena ni vol treballar. Abans recorria cent jardins i camps i les flors xuclava i tot…
Plou i fa sol i creua primavera els camps preuats de tiges i de flors, dessota un arbre he vist una rosella mirant el blat…
Cavaller sense cavall, escuder sense aventura i la terra ampla llar per aprendre sense cura. Com seria un Quijot si tu fossis grassoneta, satisfeta, sense…
Poncella de mil neguits, aigua fresca a la font, enmig l’aire, el mosquits, tot cercant els pobrissons. Poncella, fora del llit, no hi ha somnis…
No tinc perquè escoltar els neguits d’aquesta vida que crida i atabala, el pensament sembla prou esquifit i, un cor llunyà, el poso sobre taula.…
Responses