Epigrames (CXCVII)

A la porta
de l’infern,
qui no aplega
poc es perd.

El poema
sembla tou
i, de vegades,
es mou.

A la casa
del parent,
qui més bufa
és el vent.

A la font
de l’esquirol,
ni raja aigua
ni riu el sol.

La més bona
solució
és anar de pressa,
però a poc a poc.

I quan ja no tinc
més aire,
vesteixo
de pidolaire.

Al rellotge
de la plaça,
mai li surt
nova companya.

Quan la mossa
és al convent,
ni xiscla
ni vol més seny.

En el regne
de les flors,
les abelles
fan boniors.

Com la pluja
em demanà:
Cap a casa,
vaig anar!

Si sabéssiu
la veritat,
ploraríeu
a desgrat.

Com la pensa
em digué:
Si fas tard,
camines bé!

En comptades
ocasions:
Set peres
són tres melons!

En el riure
de les flors,
hi ha temences
i rancors.

Una mossa
em digué
que, callat,
estic més bé.

Amb dues hores
de combat,
podem fer
la mitja part.

Em pregunto,
de seguit,
si espero
altre neguit.

Com demano
a l’any proper:
Menjar, beure
i dormir bé!

Els fantasmes
són així:
Massa tristos
per dormir!

Al reialme
de la sort,
ni hi ha pressa
ni hi ha mort.

Una lluita
per a fer:
Treballar
i aplegar sencer!

Per la nit,
quan ve l’enyor,
és quan penso
de debò.

I quan mana
el meu senyor,
és quan sopo,
però poc.

A la porta
del convent,
no hi ha dubtes
ni infern.

Una joia
m’ha de dir
que, si parla,
es riu de mi.

Na Maria
del meu cor
ni em mira
ni fa por.

He de fer
més pocs pecats,
per si vull
canviar de sac.