Epigrames (CXCIX)

Si l’amor se’n va
queda la temença,
la por porta pressa
per poder regnar.

Al meu regne
no hi ha gent:
ni massa sàvia
ni conscient.

Deixeu-me
la solitud
i apropeu-me
a la virtut.

No hi ha dubtes
al coixí
perquè volen
venir amb mi.

A la casa vella,
de la dolça mort,
m’espera la Parca
el gran riu i el bot.

No haig hores
per donar,
perquè totes
volen sa part.

Les paraules
van eixint,
les més toves,
per la nit.

Suporto el vent
de les mentides,
són massa fortes,
de totes mides.

És tan fàcil
de cansar,
que, de moure’l,
no me’n sé estar.

Estimo
el silenci
i he aconseguit
que esdevingui vici.

Perquè no puc,
traspasso la vida
enmig enganyifa,
cercant aixopluc.

Mentiria
si digués
que, de pors,
no en tinc més.

Com voldria
ajudar,
però penso
en retard.

I la vida
em porta
on el vent xiula
i la raó sobra.

Com sovintejo
amb les pors,
ni menteixo
de debò.

En la noble
solitud,
qui demana
senectut?

Quan el pobre
vol dinar,
a quin déu
s’ha d’apropar?

A la vora
de la mar,
qui no pensa
en somiar?

Aprendria
de valent
si llegia
atentament.

Per què un déu
es riu de mi
i no em deixa
mai eixir?

La mare
no em vol,
deia
el rossinyol.

No suporto
el demà
si penso
que mai vindrà.

A la nit,
quan bufa el vent,
la follia
diu que no el sent.

Em poso, avui,
vora la finestra
per si passa el vent
i anuncia festa.

No ploreu per mi
deia el meu Senyor,
però, passen hores,
oblidem on som.

El gegant,
qui viu amb mi,
quan m’escolta,
vol dormir.

Un dimoni
he demanat
per si em porta
nou pecat.