Epigrames (CXCIII)

A la casa
del veí,
fa bon sol
fins a mitja nit.

És la pensa
qui em fa:
anar de pressa
i no aturar.

A la meitat
dels esglaons,
hi ha més panses
que torrons.

Cobraré
com ha de ser
i sabré
com quedar bé.

El més noble
sentiment:
Ésser pobre
i estar content!

I quan sigui
un poc més viu,
vull que vingui:
Fred l’estiu!

I va ser
posar-hi el nas
i saber
que no em fa cas.

Quan aplega
la tardor,
vol la pau
haver un senyor.

I de poc
m’he deslliurat:
menjar dolç
i somiar en salat.

Amb setanta
pidolaires,
a la casa,
no hi sóc gaire.

Menjar poc
sense diners
i fer foc
sense interès.

Com comenta
el meu gat:
Sense empenta,
menjo verat!

Aprenent
sense saber
i perdent
la poca fe.

Aprenent
sense pensar
i perdent:
esquella i cap.

El gegant
del rierol
es fa gran
quan surt el sol.

A la casa
de l’Enric,
qui beu massa
perd l’amic.

En el món
de la dissort,
aprendre massa
és saber poc.

I com era
mentider
ni sabia
on feia fred.

Entre bones
intencions,
van els monstres
arreu del món.

Per a aprendre
a morir bé,
cal entendre:
ser i no ser.

A l’església,
he vist el Crist
ben clavat
i massa trist.

Com, a la bossa
dels diners,
tot sent gran
en caben més.

Una carta,
que no he escrit,
no té gràcia
ni sentit.

En un món
entremaliat,
no hi ha pausa
en el combat.

El vell arbre
em digué:
Aprens,
però sense saber!

La bruixa
que m’ha tocat
es queixa
si no faig cas.

I per a fer
un bon ensurt
volia ser
un xic rabiüt.