Epigrames (CXCII)

A la casa
dels parents,
els molins
ni tenen vent.

Per a ser lladre
i no guanyar,
cal aprendre
a no somiar.

Menjaria
per dinar:
dues vaques,
però sense pa.

Al carrer
del desconcert,
el vermell
és quasi verd.

A la plaça
de la font,
hi ha riures
per a tothom.

I quan sigui
segador:
Poseu ombra,
traieu sol!

Els valents
de ca en Joan,
tenen gana,
però mai fam.

I quan Déu
creà les flors,
va gastar
tots els colors.

En el regne
de la por,
qui no cerca
el seu senyor?

En comptades
ocasions,
els fracassos
hauran records.

En festes
de pescadors,
caixes buides
a l’engròs.

Com m’havia
de casar
ni pensava
en el manar.

Un dimoni
i un infern
és un somni
massa ver.

A les ombres
de la nit,
mai les deixo
anar a dormir.

Aprenent
d’aquell gran arbre,
ell en fa cent,
jo només quatre.

En el regne
de l’oblit,
mai et deixis
l’esperit.

Una cova
m’ha de dir
que no entén
el que és la nit.

Com la pressa
m’empipava,
li digué:
Ves-te’n a casa!

El gran savi
em comentà
que el negoci
perd la mà.

En el viure,
hi ha un secret,
però, mai,
l’han descobert.

En aprendre
la veritat,
cal percebre
que és ben tard.

Les mancances
són així:
sense llit,
sense coixí.

Quan la puça
veu al gos,
com tremola
d’emoció.

Una terra sense rei
i un poble sense llei,
ja sóc al cel.

A la taula
de l’amic,
no hi ha pressa
ni embolic.

Pujaré
per a trobar:
dolça flaire
i un demà.

El desig
del gran pagès:
Comprar poc
i vendre més!