Epigrames (CLXXXVIII)

A la força
del valent,
hi ha més pluja
que pas vent.

Per trobar
la veritat,
em caldrà
fer mitja part.

Quan camino
enmig del bosc,
vaig somiant
a poc a poc.

Trobarem,
en cada nit,
un motiu
per ser al llit.

Menjaria
un tall de carn,
però penso
que faig tard.

Mai demano
per a mi:
Ni ser amo
ni botxí!

He trobat
tants salvadors
que, almenys,
n’hi havia dos.

Una de pobre
em demanà,
però gràcia
poca n’hi ha.

Simplement
ho hauré de dir:
Massa feina
no és per a mi!

Com havia
de passar,
la pressa
es va amagar.

Els gegants
serem així:
Menjadors
de bon matí!

El rellotge
duu sa creu:
Una sínia
enmig del sec!

La Mariona
del meu cor
diu que somia:
a poc a poc.

Com comenta
el meu veí:
La paciència
no té fi!

Tot somiant
amb la tardor,
cada fulla
agafa por.

Com havia
poca sort,
cada pedra
era un tresor.

A les portes
de l’infern
és on s’amaga
l’hivern.

Com no sé
qui gira el món,
ho he de preguntar
a tothom.

Una peça
en el teler
em demana:
On aniré?

A la vida
i a la mort,
qui convida
a haver por?

Com no érem
massa gent,
cada set
ja n’eren cent.

En el regne
de l’oblit,
no hi ha vent
ni sol ni riu.

Quan demano
anar a ballar,
mai escolto
quin temps fa.

Amb les presses
d’aquest vent,
perquè es queixa
i fa el valent.

El rellotge
diu que hi ha:
un bon temps
on aturar.

Miraria
de bon grat
si sabia
com es fa.

Una olla
amb una col
i, després,
s’acosta el dol.