Epigrames (CLXXXVI)

Caminava
amb el meu ruc,
un, cansat
i l’altre, eixut.

Un diumenge
pel matí,
passa tou
quan soc al llit.

Una mossa,
sense fe,
ni m’agrada
ni em convé.

Ja tinc
altra solució:
Menjar menys,
però més bo!

No voldria
demanar:
ni feina
ni aplegar tard.

Passaran
terres i anys
i tornarem
als paranys.

Una plaça
i una font
esperant
que arribi el son.

Com parlava
tot seguit,
no volia
res escrit.

No hauria
de saber
qui em podrà
salvar després.

Una lluna
ha arribat
i no sap
perquè ha marxat.

Com els monstres
de la sort
van lluint
a poc a poc.

Una lluita
sense fi
s’enllesteix
a mitja nit.

Una ploma
ha de ser:
un viatjar
al tot i al res.

La més noble
de les pors:
viure bé
i perdre-ho tot.

Amb la pressa,
ha esdevingut:
mig heroi
i mig vençut.

Les recances
hauran nits
per sotjar
i per reeixir.

La feblesa
ha vingut,
tot de sobte,
sense ensurt.

L’aventura
és així:
cama llarga
i nou camí.

Quan la mort
esdevingué,
no em trobà,
hi haurà un després.

Com avança
el caragol
poc abans
que surti el sol.

Porto sucre
i mató,
la gana
la poso jo.

I quan l’aire
vol fer net,
crida fort
i aplega el vent.

Miraria
de tornar,
però hauria
de marxar.

Com em deia
en Manelic:
Poc que parlo
i el que me’n ric.

A la vora
de la font,
hi ha més festa
que records.

I quan sigui
un poc més vell,
no vull ràbia
ni atuell.

Aprenent
per a ser ric;
n’havia cent,
me’n queden cinc.