Epigrames (CLXXX)

Una pressa
duu el neguit,
però lluita
per la nit.

A la rambla
de les flors,
hi ha menys pressa
que colors.

Com no entenc
massa el mercat,
compro car
i venc barat.

I la lluna
em demanà,
però no
em vull casar.

A sant Pere
he demanat:
Ploure molt
sense mullar!

No demano
per a mi:
Ni ésser gran
ni ésser petit!

He demanat
un xic de sort
perquè, molta,
em fa por.

Amb catorze
mendicants,
hem cobert
les vanitats.

Per ser pobre,
he demanat:
Menjar poc,
però salat!

Com havia
de morir,
treballava
sense crit.

He demanat
per sopar:
Força menja
sense pa!

Tot envoltat
de mil raons,
cerco un xic
de solucions.

I la pensa
em demanà
que m’havia
d’enfadar.

Al regne
de solitud,
com enganyo
a la virtut.

Sota l’arbre,
a l’estiu,
el vent parla
i se’n riu.

I volant
per l’entrellat,
hom demana
haver llar.

Manta paraules
van al desert
per veure el verd,
però mai tornen.

Com no hi havia
solució,
vaig haver
de comprar raó.

A la casa,
no hi ha rei
ni amistança
ni remei.

He comprat
amb poc diners:
manta ganes
i volers.

Les comandes
són així:
massa llits
sense coixí.

Una aranya,
de bon matí,
com se’n riu
quan compro fil.

És a l’hora
de volar
quan li dic:
Deixem-ho estar!

Amb un llapis
i un paper,
qui no pensa
en quedar bé?

Parlaria
si hagués:
una taula
i un cafè.

Les batalles
de la por
mai hauran
un guanyador.

Una vida
de colors,
però el pobre
no els té tots.