Epigrames (CLXXII)

És el seure
sense ensurt,
és el viure
essent ruc.

Com demana
el meu déu:
Has el deure
de ser ateu!

Albergínies
amb pebrots,
la tomata
i tot al foc.

A la casa
dels gegants:
ni cortines
ni envans.

La rosella
diu al blat:
En ser d’or,
tallen el cap!

A la sínia
del costat,
un altre ruc
amb l’ull tapat.

Sense pena
ni presó,
ha condemna
el vell sol.

La tomata
i l’enciam,
dolça menja
d’aviram.

Com voldria
anar a comprar
si algú
volgués pagar.

Sense pressa
ni enrenou,
el pollet
sorgeix de l’ou.

El rellotge
diu que sí
i va acostant-se
a les sis.

Mentiria
si digués
que he deixat
d’ésser pagès.

A la casa
del costat,
compren molt
i més barat.

Poso hores
a la nit
a l’hivern
quan soc al llit.

Aprenent
a navegar
de dormir
me’n puc estar.

A la casa
de l’enyor,
cada pobre
és un senyor.

Com em conta,
en Miquel,
menjar dolç
és tocar al cel.

Mai demano
per dinar
quan aplego
a l’esmorzar.

Aniria
a nedar,
però el riu
és massa enllà.

Mai em canso
de comptar
tots els tombs
que l’ase fa.

Mai demano
per a mi:
Massa pedres
al coixí!

Com havia
molta gent,
comptant mil
en sobren cent.

Quan la gana
va en escreix,
un tros de pa,
s’assembla a un peix.

Si, a l’hivern,
hi ha massa neu,
a la feina,
vaig a peu.

Com comenta
el meu veí:
Massa feina
duu verí!

Com havia
poc dinar,
em llevava
cap al tard.