Epigrames (CLVIII)

Com m’agrada
córrer més
que la filla
del pagès.

Per la cara
que tu fas,
si ho agafo,
m’ho prendran.

Si em demana,
li diré
que fadrí
s’està prou bé.

Com anava
a festejar,
l’enganyava
a peu pla.

La més negra
de les pors
treballa
per perdre-ho tot.

A la casa
de l’oblit,
cadascú
ha un amic.

Si m’enfilo
de valent,
puc volar
o perdre el seny.

Mai escolto
parlar el vent
perquè xiula
i no l’entenc.

Com la nit
porta el matí:
ben callada,
sense crit.

Quan el pobre
va al mercat:
compra poc
i ben barat.

Amb pena
i sense diners,
no l’escoltis,
no en sap res.

Els disgustos
són així:
poca menja
i menys vi.

A la casa
del marquès,
qui no lloa
no en treu res.

A les set
ens casarem
i, de mel,
ja en comprarem.

Qui no es lleva
en sortir el sol,
no treballa
o és mussol.

A les portes
de la mort,
qui no calla
no hi és tot.

Per a ser
un home ric,
cal menjar
sense neguit.

Una mossa
es riu de mi
i m’enfado
perquè sí.

Qui no esmorza
pel matí
és que encara
vol dormir.

M’he posat
a festejar
perquè, sol,
he fet salat.

He comprat
per a dinar:
tres corders
i un xic d’enciam.

A la casa
dels valents:
dos són deu
i tres són cent.

Li demano
per jugar
i em diu
que por li fa.

És la mossa
del meu cor,
menja poc,
però de tot.

Si pregunta,
li diré:
Essent ric,
tinc poca fe!

Una mossa
demanà
i m’han dit
que no n’hi ha.

Related Articles

Responses