Epigrames (CLVI)

Com havia
pocs diners,
poc li reien
els banquers.

Li comento,
al meu amic,
que, devent,
em sento ric.

Una cuina,
sense forn,
és un regne
sense or.

Mai em canso
de ballar,
però ploro
a l’endemà.

Amb les bones
intencions,
no s’ensenyen
els minyons.

Com voldria
anar a somiar:
ben vestit
i ben menjat.

A la casa
del mossèn,
tots hi guanyen,
ningú perd.

Com havia
poca son
quan dormia
es feia fosc.

He demanat
per dinar:
trenta plats
i no pagar.

A la casa
del gran cel,
quasi en caben
més de cent.

I quan menjo
solitud,
me l’empasso
amb un embut.

A la casa
del burgès,
qui no menja
no diu res.

A la casa
de l’embut,
tres són cinc
i dos són vuit.

Com havia
poca sort
era conco,
pobre i sord.

He demanat
per dinar:
una menja,
però amb pa.

Em comenta
en Llucifer
que ni pensi
en fer net.

A la porta
de l’infern,
fer comandes
és un dret.

Com demano
un rajolí
de menjades,
però amb vi.

Us diré,
sense enfadar-me,
que, en ser al llit,
vull allitar-me.

Les temences
i les pors
venen totes
si les vols.

Una casa
prop l’infern
gens m’agrada
si no fa fred.

He de dir-te,
si de cas,
que odiaria
dormir al ras.

I com mana
tradició:
poseu cava
i torró

Al pessebre,
la somera
diu, com rebre,
li fa pena.

A les portes
de Betlem,
van les fosques,
del tot, perdent.

Un desembre,
atrafegat,
al pessebre,
és arribat.

En Jesús
somriu
mentre la somera
cerca nou caliu.