Amics i coneguts:
es trenca la disfressa,
hauré d’anar per terra,
la terra dels vençuts.
Adéu la filigrana
del plaure i benestar,
el deute del demà
no l’he pagat encara.
He buidat el rebost
gaudint de la despesa
el meu cos gras tant pesa
que em deixa sense sort.
On quedarà el volar,
aquelles cerimònies,
el cove de les hores,
les dèries del pensar?
Em trobo endarrerit
d’avanços tecnològics,
de llums per a daltònics,
perduts per l’esperit,
sóc dels pocs que caminen
per viaranys malmesos,
per nobles malentesos
amb homes que rondinen.