Enceta el vers
nova poesia,
com, arreu, s’enfila
fins que no pot més.
Des dels alturons,
on no hi ha saviesa,
trobarà, la guerra,
nobles il·lusions.
En un no parar
el cap i la pensa,
troba la tempesta
un lloc on anar.
Els savis pregonen
la fosca i la llum,
el regne perdut
on no hi ha corones.
El llapis es cansa
en camp anivellat,
la mà l’ha sembrat,
aplega la pausa.
Me cansa el ruido, me cansa la gente, me cansa la mente y te llevo presente. Me cansa el mundo y la forma en que…
A la banda de la lluna, dies de lluna creixent, he reconegut la gent que vol la meva fortuna. De savis i saberuts he fet…
És el meu viure un regne sense pausa, d’anar guanyant, d’anar perdent, són els meus serfs un serfs sense paraula que només grunyen o pensen…
No em féssiu cas, car la lletra és feixuga i trenca portes del lleure i del callar, molt més enllà, on fins l’amor té cura,…
Massa paraules em porten a trobar el desencís, és la vida qui em fa enrere, és el món qui em fa així. Estic massa enfeinat…
Responses