Dues formigues, enemigues,
mai es cansen de lluitar,
de córrer, de treballar,
portant brins de totes mides.
Quan ja són a mig estiu,
una tarda dissortada,
apareix tempesta isarda,
el rierol es torna riu.
Una arriba, traspassa
i la formiga, enemiga,
veient que no arriba a riba,
es deixa el gra i avança.
Les dues van a l’ensems
i just abans d’ofegar-se,
una li diu complaent:
Hauries pogut salvar-te,
però, sense mi, no ets res!
Maria, de dues trenes, la que dorm entre germans, voldria dir que t’estimo, però em costa tant i tant. Quan la veig prou carregada tot…
Si la mosca vola, deixa el fumeral, no la deixeu sola puix us vol contar un conte d’hivern més llarg que la fam: Eren dues…
Una mirada, es trenca la paraula, dos cavallers hauran de batallar, el camp és verd, prou vella l’armadura i, tot plovent, precís serà lluitar. Esclata…
És el meu viure un regne sense pausa, d’anar guanyant, d’anar perdent, són els meus serfs un serfs sense paraula que només grunyen o pensen…
Massa tarda per aprendre, massa nit per a dormir, massa somnis sense pausa, massa calma, massa estiu. A les golfes, filigranes, sense palla ni panís,…
Responses