Carretera amunt
En temps d’infantesa,
noble tarannà,
el poble m’obliga,
em mana, em refà,
com tot se n’anava,
carretera avall,
el batlle conclou:
Potser deu pensar?
En ma maduresa
llenties i enciam.
talls de cansalada,
algun aviram.
Corro i singloto,
carretera avall,
els dilluns festejo,
també els dimarts,
vet aquí que avanço,
amb pals a les rodes,
enmig de tanoques
el dia es fa llarg.
En ma senectut,
enceto la dèria,
carretera amunt
farcint la platxèria
i, prop de la mort,
diu el capellà:
És un bon ateu
ni el cal confessar!
Responses