Tragino quan no puc
esbrinar la misèria;
soc pobre i la dèria
empaita el seny perdut.
Captaires del no ser
com pugen cap al cel
cercant mató i mel,
un monstre prou atès.
De dubtes, cap ni un;
de falles, un castell
on puc desar feblesa.
Demano la mà estesa,
la força del penell
per si em quedo mut.
La força, que no haig, s’ha perdut en el seny, la solitud em reny, ni la gaudiré mai. Aprenent del no res, he d’anar a…
Estimats vilatans amb paciència infinita; quan el seny ja claudica, follia ens farà grans. Enmig de la incertesa, posaré mon castell; he perdut el penell,…
En el terreny perdut de la meva infantesa, diré que havia vençut: el dubte i la fermesa. Com no demano ja haver poderós regne, el…
El seny dels malentesos, la dèria de tothom, aquell fugir el son quan som ben compromesos. El deure de lluitar amb penes i fantasmes, aquelles…
En la llarga tinença, he esdevingut a vell, com he cercat penell enmig de la tenebra. Els nobles vilatans, en el cafè, comenten que mai…
Responses