La mare que pensa,
mira, s’interessa
pel meu avenir,
els dissabtes passa
per anar a la plaça
pel mateix camí.
En el carrer estret
no hi ha cap indret
perdut per a ella,
al número sis,
vestida, amb encís,
hi viu la poncella.
En sap d’escombrar,
cuinar i planxar,
cosa de no dir,
a les cinc, s’aixeca,
es renta, endreça
sense cap patir.
No cal dir, la dot
posada en un pot,
són les cent monedes,
noranta són d’or,
deu ni ho sé tampoc,
és un bon botí.