Tot i parlant, amb pedres,
m’he tornat foll,
unes xerren i prediquen,
d’altres diuen, ben bé, poc.
Unes tan arrodonides,
tan serioses i brillants,
d’altres tenen eixes dèries:
la paciència i el pensar.
Són les pedres del camí
les més flairoses,
unes fan olor de roses,
les altres de gessamí.
Amb el seu posat tibat,
fan meravelles,
com envegen les estrelles
aquest estar.
Són les pedres de ciutat
tan tafaneres,
com demanen altres terres,
volen viure en altres llars.