Com l’arbre viu
amb pocs diners,
sense viatjar,
sense dir res
i l’home foll
com l’atrotina,
el talla, crida,
el llença al foc.
I l’arbre vell
ni li somica
ni li predica
un bon sermó,
el Pare Déu,
de dalt estant,
s’avergonyeix
d’aquest tractar
i engega, prou,
pous de revenja
i l’home enveja
la pau dels morts.
Mare natura
no li fa cas,
l’home no es cura
ni n’aprendrà.
L’arbre espera pluja insistent, veu com la gent passa de pressa, és qui demana qui s’esbatana i va perdent. L’arbre somica, crida i replica sense…
Ho va dir en Llucifer, és més viu que una rabosa: A la platja, poseu sorra, a la butxaca, diners! I ben muntat l’embolic, aquest…
Si el vent de dalt esperona el vell núvol, es mostra rúfol i tot ho vol llençar, he de cridar al déu de les altures,…
A migdia, sense pressa, dessota de l’arbre estant, sento com passen els anys i s’emporten la fermesa. Però avui, sortint el sol, després de nit…
El monstre ferotge, a la plana estant, pensa quan mediocre és el seu passat, va ser personatge a l’edat mitjana, anava a la guerra, les…
Responses