No he de tardar
en seure sol,
dessota l’om
ben prop de l’era,
ni escoltar
el vent quan mou
i fa enrenou
la primavera.
No he d’arribar
a tenir por
ni sentir el goig
de fer volada,
quan ve l’amor
sento la brasa,
el turment trist
de creure’m boig.
Tot esdevé
nova poesia,
la nit em guia,
després convida,
no tinc res més.
Quan la pluja fina nota el vell mestral ni encerta ni esbrina, tot ho ha de mullar. Quan el núvol jove s’enlaira i corprèn, és…
Amor em parla, dessota de l’alzina, d’aquella jove que viu carrer amunt, tinc un ull tendre, plora per la ferida d’un petit cor que cerca…
No tinc res més que llapis i poesia, un ogre que em convida a raure en un sospir. Esperonar el vell cavall del somni, voler…
Si tot i sent ruc, no m’agrada l’herba ni tinc bona estrella ni llenço remuc, quin déu m’ha portat a la innoble terra on trobar,…
Escriure, ho faria, sense manament, quan li plagui al vent, quan vulgui la pluja. Escriure, ho faria, del balcó estant, quan canti el gall sense…
Responses