Margarida
necessita:
roses roges
del jardí,
ni m’ho diu
ni sap si estima,
però somia
cada nit.
Margarida,
trenes rosses,
ulls bonics
color de mar,
no em diguis
que no em veus
perquè em deus
saber estimar.
Margarida,
asseguda,
tot callada,
mira el cel
i com sento
la fiblada
d’un amor
que calla i creix.