Quan la pluja fina
nota el vell mestral
ni encerta ni esbrina,
tot ho ha de mullar.
Quan el núvol jove
s’enlaira i corprèn,
és quan parla el vent,
aquest vent ferotge.
I l’empeny i gronxa,
quasi el torna boig,
com posa el cel roig
i la terra tova.
Llavors com m’enfado
i crido en Èol,
i demano el sol,
de vegades, guanyo.
I la pluja fina
esdevé plugim,
la gota, gotim,
el mestral en brisa.
I, confós, m’assec
damunt de la serra,
en Èol s’esguerra,
em deixa després.