nav-left cat-right
cat-right

La pluja fina

Quan la pluja fina
nota el vell mestral
ni encerta ni esbrina,
tot ho ha de mullar.
Quan el núvol jove
s’enlaira i corprèn,
és quan parla el vent,
aquest vent ferotge.
I l’empeny i gronxa,
quasi el torna boig,
com posa el cel roig
i la terra tova.
Llavors com m’enfado
i crido en Èol,
i demano el sol,
de vegades, guanyo.
I la pluja fina
esdevé plugim,
la gota, gotim,
el mestral en brisa.
I, confós, m’assec
damunt de la serra,
en Èol s’esguerra,
em deixa després.

Dejar un comentario

You must be logeate para dejar comentarios.