He de pujar
al tren de les estrelles,
sentir les meravelles,
anar sense aturar.
He de fugir
de la presó encisera,
aquesta mainadera
que no em deixa morir.
Tinc el cos nu,
ben minsa la paraula,
però m’agrada
el passejar pel full.
No tinc desert
on vessar melangies
ni tinc per enemigues
les bruixes sense seny.
Mireu, us deixo,
he de comprar camisa
per si una mà amiga
em crida i la segueixo.
Allà me’n vaig
com una gran poncella,
vestit com de rosella,
caigut al daltabaix.