La menjaria,
aquella jove alfals,
amb mossos ben comptats
ben foll de m’alegria.
Seria, ensems,
la cabra i l’ovella,
la font i aquella estrella
que brilla enmig del cel.
Per tal d’anar
vendria els meus ossos,
la rauxa i els esforços
que no hauré d’emprar.
I no faig mal,
no em vagarà la pena,
escriure un poema
és feina principal.
Adéu, amor,
et deixo enmig del prat,
les tiges que han tallat
eren per a tots dos.
Per aquest fet,
les forces m’abandonen,
hauria de ser home
en lloc de ser corder.