L’estimo tant
i em convida
tenir-la a prop
per a sentir
com és la mida
del dolç amor.
Ni penso
comptar les passes
que he de fer
per a portar-li
aquella rosa
sense dir més.
Les paraules
em conviden
a l’estimar,
les faig anar,
unes la criden
d’altres se’n van.
L’estimo tant
i tant convida
portar la flor,
puix una rosa
mai farà nosa,
és un tresor.
Massa paraules em porten a trobar el desencís, és la vida qui em fa enrere, és el món qui em fa així. Estic massa enfeinat…
Maria, de dues trenes, la que dorm entre germans, voldria dir que t’estimo, però em costa tant i tant. Quan la veig prou carregada tot…
Com sorgiran, de ratlles matusseres, noves idees, amb ganes de volar? Com guanyaran, aquelles llums pregones, el regne de les fosques i es podran enfilar?…
Estic roent, em surt el fum pels nassos, tinc massa fam per a poder rumiar, prop de Montblanc, sojorno mentre calmo, si, avui, no caço,…
Al cantó, Setmana Santa, el dimoni viatja amb mi, si em demana, li dic: Sí!, i se’n va fent mala cara. Tinc tan venuda l’ànima…
Responses