nav-left cat-right
cat-right

Encara, visc

Com han sorgit?,
quin vent me’ls ha portat?,
aquell manoll
de flors tan eixerides.
Com puc saber?,
Com poden esclatar?,
d’uns branquillons
tan durs i tan salvatges.
I penso, tost,
ma crua realitat,
tanta maldat
farcida d’ignorància.
Quin déu petit
arriba a ser tan gran?,
com l’home viu,
voltat de tanta gràcia?
Com tinc dos ulls?,
dessota tinc un nas
i vaig perdut,
poruc i mala traça.
I encara, visc
i el cos em du on pot,
no puc saber,
té dubtes i es cansa.

Dejar un comentario

You must be logeate para dejar comentarios.