nav-left cat-right
cat-right

Em planyo

No tinc perquè
escoltar els neguits
d’aquesta vida
que crida i atabala,
el pensament
sembla prou esquifit
i, un cor llunyà,
el poso sobre taula.
Tot és bonic,
amb un etern confós,
venint del tros
el vell pagès somia,
els camps són secs
d’un verd prou marronós,
es perd l’hivern
i l’ametller confia.
Ni molt ni poc,
comença el marçot
fugint del febrer llarg,
el temps es perd,
potser ningú el vol
i em planyo, tot,
plorant aquest desert.

Dejar un comentario

You must be logeate para dejar comentarios.