La mar dormida,
l’ametller florit
i una poncella
amb mirada dolça,
qui sap si el dia
esdevindrà nit
o la claror
es perdrà a la fosca.
No he de saber
on el bon Déu amaga
aquell amor
eternament callat,
potser endins
la flaire de la rosa
o en el glatir
on ve a dormir el far.
Cansat de llums
d’aquelles cent mil voltes,
d’aquell despit
dels joves mariners,
abans, l’honoraven,
li devien penyores,
ni el saluden
ni se’n recorden d’ell.