nav-left cat-right
cat-right

El campanar

El vent em duu:
la pols de velles terres,
cansades i desfetes,
tipes de badallar
i parla fort,
com escridassa els arbres,
ells, sempre tan amables,
enceten llurs grinyols.
I sec, confós,
davant la llar petita,
com ella em convida
a veure ballar el foc.
Enceto, allí,
les noves aventures,
amb llibres de cent fulles
que s’obren per a mi.
El vent em duu:
noves de la muntanya
i mou a la campana
que es gronxa en el cim,
el campanar
no té riures ni gràcia,
tot presidint la plaça,
té ganes de plorar.

Dejar un comentario

You must be logeate para dejar comentarios.