El campanar

El vent em duu:
la pols de velles terres,
cansades i desfetes,
tipes de badallar
i parla fort,
com escridassa els arbres,
ells, sempre tan amables,
enceten llurs grinyols.
I sec, confós,
davant la llar petita,
com ella em convida
a veure ballar el foc.
Enceto, allí,
les noves aventures,
amb llibres de cent fulles
que s’obren per a mi.
El vent em duu:
noves de la muntanya
i mou a la campana
que es gronxa en el cim,
el campanar
no té riures ni gràcia,
tot presidint la plaça,
té ganes de plorar.

Related Articles

Responses