El bon pardal,
captiu de la revenja,
a plaça, troba menja
de nobles ciutadans.
Com li han deixat
un tros de pa per terra,
gotims d’una cervesa,
les restes d’un dinar.
El bon pardal,
de la teulada estant,
mira els vianants,
demana que se’n vagin,
ho aconsegueix
després de somicar,
xisclar i refilar,
de sospirar en escreix.
El bon pardal
mai té taula parada
ni trobarà una casa
on reposar i dormir,
deixem-lo així,
cercant la gran fortuna,
poder empassar-se’n una,
viure en un patir.