nav-left cat-right
cat-right

neguit

Estic massa cansat Per ser nit que cobreixi la meva ombra Un vessament de flors d’ocells arrencats de les seves gàbies Rendits al comerç de la pluja Embruta de primavera l’òxid dels metalls innobles Puc sentir el dolor del seu pit amarrat a la pols Projectar per espais injectats d’infinit És més fort que jo, però mai em venç

Ser un mateix és fàcil Entre totes les versions de tu mateix Sempre hi ha una per la qual es té una estima especial, o et sents particularment orgullós. Però renunciar a les altres …. És tan difícil

nuvols

tinc la mateixa relació amb els nuvols que amb les paraules Només em són veritablement una molèstia quan sortint desprotegit al món, plou O s’interposen inoportunament quan vull que el sol del silenci cremi la meva pell