Aquestes són les aus del paradís,
les que volen alt algunes vegades,
i unes altres es van arrossegant.
S’acosten, es marxen, s’apropen, s’escapen,
mes mai paren les seves ales,
on quedaran matí?
Aquestes aus són les paraules,
dites, escrites i parlades,
volant d’una boca a un paper,
mai pararan les seves ales.
Tot i parlant, amb pedres, m’he tornat foll, unes xerren i prediquen, d’altres diuen, ben bé, poc. Unes tan arrodonides, tan serioses i brillants, d’altres…
Un noble encís a tan petita causa, el paradís encara és llunyà, si estossego, no és perquè m’agrada, és aquest cos que avui es deixa…
Massa paraules em porten a trobar el desencís, és la vida qui em fa enrere, és el món qui em fa així. Estic massa enfeinat…
Diguem adéu per si la vida ens porta per altres terres, altres camins, ni enceteu el desig que emporta i vol fer seves: fruites i…
I quan la terra demana, la gent plora i s’encén, és quan la boja de casa, ens acosta i ens comprèn. Massa paraules senceres han…
Responses